Durant els anys 80 i 90, el món del PC semblava condemnat a girar sempre al voltant de Microsoft. I tanmateix hi va haver un sistema operatiu que durant un temps va ser tècnicament millor que MS-DOS i que va estar a punt de canviar la història de la informàtica personal. Es deia DR-DOS, i el seu recorregut és dels més apassionants (i polèmics) de tota l’era de les línies d’ordres.
Els orígens: Digital Research i Gary Kildall
DR-DOS va néixer el 1988 de la mà de Digital Research, Inc., l’empresa que va fundar Gary A. Kildall. I Kildall no era ningú qualsevol: havia escrit CP/M, el sistema que va dominar els microordinadors de 8 bits abans que arribés l’IBM PC. La història explica que IBM va anar primer a Digital Research per al seu nou ordinador, però les negociacions van fracassar i la companyia va acabar triant Microsoft, que va lliurar el famós PC-DOS. Aquell desencontre va marcar per sempre la rivalitat entre les dues empreses.
Amb DR-DOS, Digital Research buscava revenja: un sistema totalment compatible amb MS-DOS i PC DOS, però amb millors prestacions. De fet, DR-DOS venia tècnicament de Concurrent PC DOS, així que partia d’una base sòlida i madura.
Les versions clau
La primera versió, de 1988, es va numerar com a 3.31 a propòsit, per igualar la que aleshores tenia MS-DOS. El cop de veritat va arribar el 1990 amb DR DOS 5.0, la primera que es va vendre a botigues per al gran públic. Va ser un èxit de crítica i va convertir DR-DOS en el principal rival de Microsoft. Portava ViewMAX (una interfície gràfica senzilla), la gestió avançada de memòria MemoryMAX, memòria cau de disc, el sistema d’estalvi d’energia BatteryMAX per a portàtils i utilitats de transferència de fitxers. Microsoft va trigar més d’un any a respondre amb la seva pròpia versió 5.0.
El 1991 va arribar DR DOS 6.0, que va afegir TASKMAX, un commutador de tasques compatible amb l’API estàndard de la indústria. Convé matisar-ho: el Multiuser DOS de Digital Research executava aplicacions en màquines virtuals amb multitasca apropiativa, però el commutador de DR DOS 6.0 es limitava a congelar les aplicacions en segon pla fins que les tornaves a portar al primer pla. Tot i així, per a l’època era una funció molt avançada.
Aquell mateix 1991, Novell va comprar Digital Research, i la versió següent va sortir el 1994 com a Novell DOS 7.0, que aquesta vegada sí que incorporava multitasca real i suport de xarxa. Més tard, el 1996, Novell va vendre la línia de productes a Caldera, que buscava un DOS per acompanyar la seva distribució OpenLinux. Sota Caldera el sistema es va publicar en part com a codi obert i, durant un breu període, amb el nom OpenDOS. La darrera versió d’escriptori, Caldera DR-DOS 7.03, va sortir el 1999.
L’escàndol del codi AARD
L’anècdota més sonada de tota aquesta història té a veure amb el joc brut. Les betes de Windows 3.1 incloïen un tros de codi conegut com a codi AARD que comprovava si el sistema operatiu de sota era DR-DOS en lloc de MS-DOS. Quan el detectava, deixava anar un críptic missatge d’error: “Error no fatal detectat… Premeu Retorn per sortir o C per continuar”. El missatge era completament fals, perquè Windows funcionava perfectament sobre DR-DOS, però Microsoft sembrava el dubte per espantar els usuaris.
Quan Caldera es va fer amb DR-DOS, va demandar Microsoft el 1996 per crear incompatibilitats deliberades, generar missatges d’error falsos i bloquejar als desenvolupadors de DR-DOS l’accés al codi beta de Windows 3.1. El cas no va arribar mai a judici: el 7 de gener del 2000 Microsoft va pactar un acord extrajudicial. La xifra es va mantenir en secret fins al 2009, quan es va saber que havien estat 280 milions de dòlars.
El llegat de DR-DOS
DR-DOS demostra que la millor tecnologia no sempre guanya al mercat. La seva gestió de memòria, la interfície i les utilitats van obligar Microsoft a millorar MS-DOS a marxes forçades, i d’això en van sortir beneficiats tots els usuaris. Avui els entusiastes del programari lliure tenen una alternativa oberta a FreeDOS, que manté viva la flama de la línia d’ordres. I tot i que DR-DOS va acabar després en mans de fabricants de sistemes encastats, el seu record perdura com el d’un competidor valent que es va atrevir a plantar cara al gegant.