Una màquina virtual sense xarxa serveix de poc. A Hyper-V, la peça que connecta les VM entre si i amb l’exterior és el commutador virtual (virtual switch). Microsoft en defineix tres tipus, i triar bé des del principi t’estalvia refer la configuració de xarxa més endavant.
Els tres tipus
El commutador extern connecta les màquines virtuals a la xarxa física a través d’un adaptador de xarxa real (NIC) del host. És el que necessites quan una VM ha de parlar amb altres equips de la LAN, sortir a internet o ser accessible des de fora. Quan en crees un d’extern, Hyper-V t’avisa que el canvi pot interrompre momentàniament la connectivitat de xarxa del host, perquè es reorganitza com es fa servir aquesta targeta.
El commutador intern comunica les VM entre si i també amb el sistema operatiu host, però no toca la xarxa física. Va bé per a entorns de laboratori on vols que el host pugui arribar a les seves màquines sense exposar-les a la xarxa de l’empresa.
El commutador privat només permet que les VM es comuniquin entre elles. Ni el host ni la xarxa física entren a la conversa. Funciona bé per aïllar un grup de màquines, per exemple un escenari de proves que no ha de deixar passar trànsit a cap altre lloc.
Com es crea
Tens dos camins. Amb interfície gràfica, obres Hyper-V Manager, vas al panell Actions, tries Virtual Switch Manager, selecciones el tipus i prems Create Virtual Switch. Li poses un nom i, si és extern, esculls l’adaptador de xarxa físic que farà servir.
Amb PowerShell el cmdlet és New-VMSwitch, sempre en una sessió elevada. Primer convé llistar els adaptadors disponibles amb Get-NetAdapter per saber quin fer servir. Per a un commutador extern:
New-VMSwitch -Name <switch-name> -NetAdapterName <netadapter-name>Fer servir el paràmetre -NetAdapterName (o -NetAdapterInterfaceDescription) ja fixa el tipus com a extern de manera implícita. Per a un d’intern o privat, indiques el tipus a mà:
New-VMSwitch -Name <switch-name> -SwitchType <switch-type>on <switch-type> és Internal o Private.
Compartir la NIC amb el host i VLAN
En un commutador extern pots deixar que el sistema operatiu de gestió comparteixi el mateix adaptador, marcant Allow management operating system to share this network adapter a Hyper-V Manager o amb Set-VMSwitch -Name <vmswitch name> -AllowManagementOS $true.
Per a l’etiquetatge VLAN, Hyper-V admet identificació de VLAN en commutadors externs i interns. Des de PowerShell, Set-VMNetworkAdapterVlan cobreix tant el mode access amb un VLAN ID concret com el mode trunk amb VLAN nativa i llista de VLAN permeses (per exemple 200-210).
NAT a Windows
A Windows, a més, hi ha l’opció de xarxes NAT: combinen l’adreça IP del host amb ports a través d’un commutador intern. Això deixa sortir les VM fent servir la IP de l’equip, estalvia adreces i permet que diverses màquines facin servir els mateixos ports interns mapejant-los a ports externs diferents. Microsoft manté una guia a part per muntar la xarxa NAT i connectar-la a una VM.
Per a qui és útil
Si administres Hyper-V per a desenvolupament o producció, entendre aquests tres tipus és bàsic abans de moure ni una sola VM. La lògica és la mateixa que en altres hipervisors: si véns de Proxmox o KVM, el commutador extern equival a un bridge a la xarxa física, l’intern a una xarxa host-only amb accés del host, i el privat a una xarxa aïllada entre convidats. Si vols comparar plataformes, fes una ullada a l’actualització de XCP-ng 8.3 LTS, un altre hipervisor de tipus 1 amb el seu propi enfocament de xarxa.