Pocs programes han deixat una empremta tan fonda en la informàtica com l’IBM OS/360. Va ser el sistema operatiu de la màquina més ambiciosa de la seva època, i el seu desenvolupament, ple de retards i caos, va acabar originant una de les lleis més citades de l’enginyeria del programari. Aquesta és la història d’un projecte que va estar a punt d’arruïnar el gegant blau i que, gairebé sense voler, va fundar tota una disciplina.
El System/360: l’aposta dels 5.000 milions
El 7 d’abril de 1964, IBM va anunciar el System/360, una família d’ordinadors pensada per cobrir tot el ventall de necessitats. D’aquí el “360”, com els graus d’una circumferència. El que era realment nou era la compatibilitat: un mateix programari podia executar-se en màquines grans i petites de la família, una cosa que fins aleshores no s’havia vist. L’anunci es va fer alhora a 165 ciutats nord-americanes davant de més de 100.000 persones.
IBM va posar uns 5.000 milions de dòlars sobre la taula, una xifra colossal per a l’època que, segons IEEE Spectrum, va estar a punt d’enfonsar la companyia. I mentre el maquinari avançava a un ritme raonable, el programari es va convertir en un malson.
OS/360: el cor de programari
L’OS/360 (Operating System/360) era el sistema operatiu insígnia de la nova família, i va acabar sent el més complex que IBM havia construït mai. La primera versió rondava un milió de línies de codi; amb el temps superaria els deu milions. Per domar semblant mola, IBM hi va ficar gent sense descans: va arribar a sumar mil persones al projecte i a gastar en programari, en un sol any, més del pressupostat per al conjunt.
A diferència de sistemes posteriors com MS-DOS o el modern nucli Linux, l’OS/360 es va pensar per a un entorn corporatiu de processament per lots, amb targetes perforades, cintes i discos de gran mida.
PCP, MFT i MVT: tres sabors del mateix sistema
Val la pena aclarir un malentès habitual: PCP, MFT i MVT no eren sistemes operatius diferents, sinó opcions de configuració del mateix OS/360, variants del nucli i el planificador que triaves en instal·lar.
- PCP (Primary Control Program): la més senzilla, pensada per a màquines amb poca memòria. Només executava un programa alhora.
- MFT (Multiprogramming with a Fixed number of Tasks): permetia diversos programes, però particionant la memòria de manera fixa. Si un programa estava aturat, la seva memòria es malbaratava.
- MVT (Multiprogramming with a Variable number of Tasks): la més sofisticada, capaç de reassignar la memòria dinàmicament segons els treballs en cua.
MFT va néixer com a apany temporal fins que MVT estigués llest el 1967, però les primeres versions de MVT van donar tants problemes que MFT es va seguir usant durant anys. Amb l’arribada de la memòria virtual, MFT va passar a dir-se OS/VS1 i MVT es va convertir en OS/VS2, que més tard derivaria cap a MVS, antecessor directe dels actuals mainframes z/OS.
The Mythical Man-Month: la lliçó eterna
I aquí arriba la curiositat més cèlebre. Fred Brooks va ser gestor del projecte System/360 i, durant la seva fase de disseny, també del programari OS/360. Aquell caos li va inspirar el llibre The Mythical Man-Month (1975), una de les obres més influents de l’enginyeria del programari.
D’allà surt la Llei de Brooks: “afegir personal a un projecte de programari que va amb retard el retarda encara més”. Brooks ho va aprendre en pròpia pell en comprovar que sumar mil enginyers a l’OS/360 no accelerava res; al contrari, multiplicava la comunicació, la coordinació i la confusió. Pel seu treball va rebre el Premi Turing el 1999.
Un llegat que encara respira
L’OS/360 va quedar enrere fa dècades, però el seu llinatge no s’ha extingit: z/OS, el seu rebesnét, segueix movent bancs, aerolínies i administracions de mig món. Aquesta filosofia de compatibilitat i continuïtat contrasta amb la diversitat del programari lliure actual, on conviuen FreeBSD, Debian o sistemes didàctics com MINIX. I tot i així tots comparteixen una cosa: la convicció, nascuda en part del dolor de l’OS/360, que construir programari és molt més difícil del que sembla.