Poques màquines han marcat tant la història de la informàtica personal com l’Apple II. Es va presentar l’abril de 1977, va ser un dels primers ordinadors domèstics d’èxit massiu i durant una dècada i mitja va definir què significava tenir un ordinador a casa o a l’oficina. Però darrere del maquinari hi havia una peça igual d’important: el sistema operatiu de disc que va passar d’Apple DOS 3.3 a ProDOS.
Un ordinador sense disc (encara)
Quan Apple va llançar l’Apple II el 1977, la màquina no tenia unitat de disquet ni sistema operatiu de disc. Els programes es desaven en cintes de casset d’àudio, un mètode lent i poc fiable. A finals d’aquell any, Steve Wozniak va dissenyar el controlador de la unitat Disk II. Ell mateix creia que podia escriure el DOS, però Steve Jobs va preferir externalitzar la tasca.
El 10 d’abril de 1978, Apple va signar un contracte de 13.000 dòlars amb l’empresa Shepardson Microsystems per desenvolupar el sistema operatiu de disc. Així va néixer Apple DOS, vigent des de finals de 1978 fins a principis de 1983.
Apple DOS 3.3, l’estàndard d’una època
Apple DOS va tenir tres grans versions: DOS 3.1, DOS 3.2 i DOS 3.3, cadascuna seguida d’una petita revisió correctora. La més coneguda i utilitzada va ser DOS 3.3, en les edicions de 1980 i 1983, que es va convertir en l’estàndard de facto per a milers de programes comercials i educatius.
Tot i la popularitat, DOS 3.3 començava a mostrar els límits: no admetia subdirectoris, gestionava volums petits i resultava lent en accedir al disc. La informàtica dels anys 80 demanava quelcom més modern.
ProDOS: el salt generacional
La resposta va arribar l’octubre de 1983 amb ProDOS (Professional Disk Operating System), tot coincidint amb el llançament de l’Apple IIe. A diferència del vell Apple DOS, ProDOS no partia de zero: tenia les arrels en SOS, el sistema operatiu del malaurat Apple III de 1980.
ProDOS va resoldre gairebé totes les mancances de DOS 3.3. Aquestes van ser les millores clau:
- Subdirectoris jeràrquics, que permetien organitzar els fitxers en carpetes.
- Volums de fins a 32 MB, davant dels 400 KB del sistema anterior.
- Accés al disc fins a vuit vegades més ràpid en disquets de 5,25 polzades.
- Suport de discos RAM en màquines amb 128 KB o més de memòria.
- Un mètode estàndard per accedir als controladors en ROM de les targetes d’expansió.
No tot van ser avantatges: ProDOS limitava els noms de fitxer a 15 caràcters, davant dels 30 d’Apple DOS. Tot i així, la suite ofimàtica AppleWorks (1984) va donar un bon motiu per migrar, i a finals de 1985 amb prou feines es publicava programari nou per al sistema antic.
ProDOS 8, ProDOS 16 i GS/OS
Amb l’arribada de l’Apple IIgs de 16 bits, la família ProDOS es va ramificar. La versió original va passar a dir-se ProDOS 8 a partir de la 1.2 (1986) i va ser l’últim sistema operatiu oficial per a tots els Apple II de 8 bits; es va distribuir entre 1983 i 1993. En paral·lel va aparèixer ProDOS 16, una solució provisional per a l’IIgs que va quedar substituïda per GS/OS en menys de dos anys. GS/OS va debutar com a System Software 4.0 el setembre de 1988: escrit íntegrament en codi de 16 bits, ja era un sistema operatiu complet amb gestió de teclat, vídeo, ratolí, impressores i mòdem.
Curiositats d’un clàssic
L’Apple II va tenir la seva «killer app»: el full de càlcul VisiCalc, que va sortir l’octubre de 1979. Va ser el primer programa de full de càlcul per a ordinadors personals i va convertir l’Apple II d’una joguina per a aficionats en una eina de negoci seriosa. Es calcula que més del 25 % dels Apple II venuts el 1979 es van comprar, de fet, per fer servir VisiCalc.
La família Apple II va vendre uns 6 milions d’unitats en els seus 16 anys de vida, amb el pic el 1983 (un milió de màquines). L’Apple IIe va ser el model més longeu de tota la història d’Apple: es va fabricar gairebé 11 anys amb canvis mínims. L’últim membre de la família, la targeta IIe per a Macintosh, no es va descatalogar fins al 15 d’octubre de 1993.
El llegat de l’Apple II connecta amb la informàtica moderna que cobrim en aquest lloc. El seu successor d’escriptori, macOS, va heretar la filosofia d’Apple, mentre que el món domèstic de 8 bits va conviure amb rivals com el MS-DOS d’IBM i màquines creatives com les que executaven AmigaOS. Avui, projectes lliures com FreeDOS mantenen viva la nostàlgia d’aquella era dels sistemes de disc.