A mitjans dels anys vuitanta es lliurava una guerra callada als escriptoris de mig món. D’una banda el Commodore Amiga, de l’altra l’Atari ST, una màquina feta a contrarellotge que va acabar marcant tota una generació de músics, dissenyadors i aficionats. A dins hi bategava TOS, un sistema tan pràctic com el maquinari que movia.
Jack Tramiel i el naixement de l’ST
No s’entén l’Atari ST sense Jack Tramiel. El 1984, després de deixar Commodore —l’empresa que ell mateix havia portat dalt de tot amb el C64—, Tramiel va comprar la divisió de consum d’Atari i va muntar Atari Corporation. El seu lema ho deia tot: “ordinadors per a les masses, no per a les classes”.
El projecte va avançar a una velocitat que encara sorprèn. Un equip reduït a les ordres de Shiraz Shivji va dissenyar l’Atari 520ST en tot just cinc mesos. La màquina va arribar al mercat entre l’abril i el juny de 1985 i ja es distribuïa àmpliament aquell juliol. Les sigles “ST” venen de “Sixteen/Thirty-two” (setze/trenta-dos), pel processador Motorola 68000, amb bus extern de 16 bits i interior de 32 bits. Era el mateix xip que bategava dins del Macintosh i de l’Amiga.
TOS: GEM sobre GEMDOS
El sistema de l’ST es va anomenar TOS (The Operating System) i ajuntava dues peces: l’entorn gràfic GEM, de Digital Research, i un sistema de fitxers batejat com a GEMDOS. GEM (Graphics Environment Manager) l’havia tret Digital Research el 1985, la mateixa casa que hi havia darrere de CP/M i DR-DOS.
El setembre de 1984 l’equip d’Atari va viatjar a Monterey per portar GEM al processador 68000. Al principi corria sobre CP/M-68K, però de seguida van veure que calia quelcom més modern, amb un sistema de fitxers jeràrquic. Així va néixer GEMDOS. Aquí hi ha un detall que té gràcia: com que Atari havia posat bona part de la feina a la versió 68000 de GEM, es va quedar tots els drets sobre ella. Per això la famosa demanda d’Apple contra Digital Research, la que va obligar a retallar el GEM d’MS-DOS perquè semblés menys un Mac, no va tocar les versions d’Atari, que van mantenir una interfície molt més propera a la del Macintosh.
Les versions de TOS
L’estrena del 520ST va ser de tot menys tranquil·la. Les primeres unitats portaven només una BIOS mínima en una ROM de 16 KB, i l’usuari havia de carregar el TOS complet (la versió 1.0, d’uns 206 KB) des d’un disquet, per culpa de retards i càlculs fallits en la producció dels xips ROM. Aquell TOS 1.0 arrossegava errors seriosos en gestionar fitxers i ni tan sols suportava disc dur.
Entre 1985 i 1992, set anys, cada nova generació de l’ST va portar la seva versió de TOS. La 2.06 va ser l’última per als ST/STE i Mega ST. Va sumar correcció d’errors, suport per a disquets d’1,44 MB, test de memòria a l’arrencada, arrencada des de disc IDE, el logotip d’Atari en encendre i una interfície GEM força més polida. El 1992, amb la seva darrera màquina, el Falcon030, Atari va llançar TOS 4, també conegut com a MultiTOS. La versió 4.04 va ser el darrer TOS oficial de la companyia.
Els ports MIDI: l’arma secreta
El que de debò va separar l’Atari ST dels seus rivals van ser els ports MIDI que duia de sèrie. Cap altre ordinador domèstic de l’època sortia de fàbrica amb ells. Això el va convertir durant anys en el preferit d’estudis de gravació i músics: artistes i productors l’usaven per seqüenciar sintetitzadors amb una precisió de temporització que la resta no assolia. Dècades més tard, l’ST encara era a molts estudis professionals només pels seus MIDI.
Curiositats i herència
Atari va mantenir la coherència en els noms fins al final. Quan el 1990 va arribar l’estació de treball TT030, basada en un 68030 a 32 MHz, les sigles “TT” volien dir “Thirty-two/Thirty-two”, perquè aquell xip tenia busos de 32 bits per dins i per fora. Un any abans, el 1989, havia sortit l’STE, una revisió que apropava l’ST al rendiment de l’Amiga 500 sense arribar a passar-lo.
TOS no se’n va anar amb Atari. El 1999, Caldera —hereva de Digital Research— va comprar tot allò relacionat amb GEM i GEMDOS pensant a usar-ho en clients lleugers. Allò no va reeixir, però van acabar alliberant GEM i GEMDOS sota la llicència GPL. Avui projectes lliures com EmuTOS mantenen viva l’herència d’aquell sistema ràpid i auster, en la mateixa tradició de programari obert que abandera el kernel Linux.