Durant més d’una dècada, escriure en una pantalla negra amb un parpellejant C:\> era, simplement, fer servir un ordinador personal. Darrere d’aquell cursor hi havia MS-DOS, el sistema operatiu de línia d’ordres que Microsoft va convertir en l’estàndard de facto del PC i en la base sobre la qual es va aixecar bona part de la informàtica domèstica dels anys 80 i principis dels 90.
Un origen ràpid i brut
La història de MS-DOS no comença a Microsoft. Comença en una petita empresa anomenada Seattle Computer Products (SCP). A principis de 1980 SCP venia kits basats en el nou processador Intel 8086, però no tenia cap sistema operatiu per a ells. El programador Tim Paterson s’hi va posar a l’abril de 1980 i, en pocs mesos, va treure endavant un sistema que va batejar mig en broma com a QDOS (Quick and Dirty Operating System, “sistema operatiu ràpid i brut”).
Com que volia compatibilitat amb el programari que ja existia, Paterson es va inspirar ben de prop en CP/M, el sistema operatiu dominant de l’època creat per Digital Research. De fet, 43 de les 45 crides al sistema de CP/M apareixien en el mateix ordre a QDOS. Poc després el nom va canviar pel més seriós 86-DOS.
Microsoft entra en escena
Aquí apareix IBM. El gegant blau preparava en secret el seu IBM PC i necessitava un sistema operatiu. Microsoft, que aleshores venia sobretot llenguatges de programació, va prometre lliurar-ne un sense tenir-ne cap. La sortida va ser comprar el de Paterson: el desembre de 1980 Microsoft va adquirir una llicència de 86-DOS per 25.000 dòlars i, el juliol de 1981, tots els drets per 50.000 dòlars més, uns 75.000 dòlars en total.
Microsoft va reanomenar el producte com a MS-DOS. Quan IBM va llançar el seu PC l’agost de 1981, el sistema es va distribuir com a PC-DOS 1.0, la versió específica per a IBM, mentre Microsoft es reservava el dret de llicenciar MS-DOS a altres fabricants de clònics. Aquella decisió, que semblava menor, va acabar sent una de les jugades comercials més rendibles de la història del programari.
Les versions que van marcar una època
MS-DOS va anar evolucionant al ritme del maquinari del PC:
- MS-DOS 1.x (1981-1982): la base inicial, hereva directa de 86-DOS, amb suport per a disquets i poca cosa més.
- MS-DOS 2.0 (1983): una reescriptura important que va coincidir amb l’IBM PC XT. Va afegir suport per a discos durs, subdirectoris (carpetes) i disquets de 360 KB.
- MS-DOS 3.x (1984-1987): va arribar amb l’IBM PC AT i va portar suport per a xarxes locals. La versió 3.3 (1987) va ser de les més populars, amb suport per a disquets d’1,44 MB i particions múltiples.
- MS-DOS 5.0 (1991): un salt enorme en usabilitat, amb un editor de text a pantalla completa, les ordres
undeleteiunformat, gestió de memòria mitjançanthimem.sysi l’intèrpret QBasic. - MS-DOS 6.22 (1994): la darrera versió independent que va vendre Microsoft, que incloïa la compressió de disc DriveSpace.
A partir de Windows 95 el sistema va quedar integrat com a DOS 7, ja en un segon pla davant la interfície gràfica de Windows.
Curiositats i polèmiques
MS-DOS arrossega un bon recull d’anècdotes. La més coneguda és la disputa sobre la seva “paternitat”: durant anys es va discutir quant devia 86-DOS a CP/M, fins al punt que el creador de CP/M, Gary Kildall, va sostenir sempre que Microsoft s’havia aprofitat de la seva feina. La demanda es va tancar dècades després sense condemna per a Microsoft.
Una altra polèmica cèlebre va ser la de la compressió de disc. Microsoft va incloure la tecnologia DoubleSpace a MS-DOS 6.0 per competir amb DR-DOS, i l’empresa Stac Electronics la va demandar per infracció de patent. El resultat va ser MS-DOS 6.21, que va retirar la compressió, i després 6.22, que la va reintroduir sota el nom DriveSpace.
Una última curiositat: l’any 2014 Microsoft va alliberar el codi font de les primeres versions de MS-DOS a través del Computer History Museum, de manera que qualsevol pot estudiar les entranyes d’aquell sistema històric. El seu llegat continua viu avui en projectes lliures com FreeDOS, que manté un MS-DOS compatible i de codi obert per executar programari clàssic.