A finals dels noranta, instal·lar Linux era gairebé un ritu de pas reservat a qui no tenia por d’editar fitxers de configuració a mà. En aquell context va aparèixer Caldera OpenLinux, una distribució comercial que va apostar per una cosa força radical per a l’època: que Linux fos fàcil. El curiós és que el nom Caldera no acabaria associat a la comoditat, sinó a un dels litigis més sonats de la història del programari lliure.
Orígens: ex empleats de Novell i els diners de Canopy
Caldera, Inc. es va fundar l’octubre de 1994 i es va constituir formalment el 25 de gener de 1995. Al darrere hi havia Bryan Wayne Sparks, Ransom H. Love i altres antics empleats de Novell, l’empresa de xarxes que havia dominat el mercat de servidors als anys vuitanta. Els diners inicials van venir del Canopy Group, el vehicle d’inversió de Ray Noorda, ex president de Novell, centrat en startups de Utah.
La idea era muntar una empresa de programari de xarxes basada en Linux. El seu primer producte, Caldera Network Desktop, es recolzava en Red Hat Commercial Linux i va deixar de vendre’s el març de 1997. Aviat Caldera llançaria la seva pròpia família de distribucions: OpenLinux.
OpenLinux: Linux amb ambicions d’escriptori
Caldera OpenLinux va néixer el 1997 (versions Lite, Base i Standard 1.0, amb nucli Linux 2.0.25) i es va mantenir fins al 2002. A diferència de moltes distribucions d’aleshores, va apostar de ple per l’escriptori KDE i va incloure components com Qt i Wine. En el seu millor moment va ser una de les quatre grans distribucions comercials, al costat de Red Hat (l’hereva empresarial de la qual és RHEL), Turbolinux i SuSE.
Però el que de debò va marcar la diferència va ser la instal·lació. A finals de 1998, el centre de desenvolupament Caldera Deutschland va crear Lizard (Linux Wizard), el primer instal·lador completament gràfic de Linux. OpenLinux 2.2, llançada el 19 d’abril de 1999 amb nucli 2.2.5, el va estrenar davant del gran públic. Lizard es podia arrencar fins i tot des d’una partició de Microsoft Windows, detectava el maquinari sol i guiava l’usuari pas a pas.
La curiositat del Tetris
Aquest és el detall que més recorden els veterans: mentre OpenLinux copiava fitxers al disc, la pantalla d’“Entertainment” de l’instal·lador oferia una partida de Tetris per amenitzar l’espera. Tota una declaració d’intencions. Instal·lar Linux deixava de ser una tortura tècnica per convertir-se, literalment, en un joc. Petits gestos com aquest van marcar el camí que més tard popularitzarien distribucions com Ubuntu.
Versions clau i el col·leccionisme de sistemes
Després de la 2.2 van arribar OpenLinux 2.3 (setembre de 1999, nucli 2.2.10), comercialitzada també com a eDesktop i eServer, i la línia eDesktop 2.4. Caldera no es va quedar només en Linux: el juliol de 1996 havia comprat a Novell la línia DR-DOS, fet que la va convertir en propietària de DR-DOS, el clàssic competidor de MS-DOS. Caldera va empaquetar DR-DOS amb OpenLinux i va lliurar una cèlebre demanda antimonopoli contra Microsoft per les maniobres que havien perjudicat aquell DOS.
El 1998 Caldera, Inc. va escindir Caldera Systems per encarregar-se d’OpenLinux. I el 2001 va fer el pas que canviaria el seu destí: va adquirir la divisió de servidors i serveis de Santa Cruz Operation, heretant el negoci Unix i el mateix nom SCO. L’empresa va passar a anomenar-se Caldera International.
El gir cap a SCO Group i l’inici dels plets
El juny de 2002, Ransom Love va deixar la direcció i hi va entrar Darl McBride com a CEO. El 26 d’agost de 2002, Caldera va anunciar el seu canvi de marca a The SCO Group, recuperant el nom associat a Unix. Era el preludi de la tempesta.
El 6 de març de 2003, SCO Group va demandar IBM per mil milions de dòlars, al·legant que IBM havia abocat propietat intel·lectual d’Unix de SCO al codi de Linux. La xifra va escalar fins als cinc mil milions. La comunitat del programari lliure va reaccionar amb indignació, i va considerar les acusacions infundades i fins i tot deshonestes. Microsoft, per la seva banda, va pagar sis milions de dòlars el maig de 2003 per una llicència d’“Unix i patents relacionades”, tot i que SCO no posseïa aquestes patents.
Un final per esgotament
El cas es va allargar anys. El 2010, un jurat va dictaminar per unanimitat que era Novell —i no SCO— qui posseïa els drets d’autor d’Unix i UnixWare. SCO va entrar en fallida. L’1 de març de 2016, la demanda contra IBM es va desestimar amb perjudici, i el 2021 es va tancar del tot: IBM va pagar 14,25 milions de dòlars a l’administrador concursal que quedava de SCO.
Així, una distribució que va néixer per fer Linux accessible va acabar donant nom a l’entitat que va intentar frenar-lo als tribunals. El llegat real de Caldera segueix viu cada vegada que un instal·lador gràfic ens pregunta amb educació on volem col·locar el nostre sistema operatiu.