Poques marques del món Linux pesen tant en la història com Red Hat. El que va començar com el projecte personal d’un estudiant a mitjans dels anys noranta va acabar sostenint bona part de la infraestructura empresarial del planeta. Repassar la història de Fedora i de Red Hat Linux és, en bona mesura, explicar com el programari lliure va passar de l’afició casolana a moure els centres de dades d’arreu.
El barret vermell: 1994 i els orígens
Tot arrenca amb Marc Ewing, que el 1994 va muntar la seva pròpia distribució i la va batejar com a Red Hat Linux. El nom venia de la gorra vermella de lacrosse de la Universitat de Cornell que solia portar durant els seus anys a Carnegie Mellon. La primera versió es va anunciar el 3 de novembre de 1994 al grup de notícies comp.os.linux.announce.
Poc després, el 1995, Bob Young va comprar el negoci d’Ewing i tots dos van fundar Red Hat Software. Aquell mateix any va arribar Red Hat Linux 2.0, una de les primeres distribucions a portar RPM, el sistema de paquets que encara avui defineix tota la família. RPM resolia una cosa que aleshores escassejava: instal·lar, actualitzar i desinstal·lar programari de manera ordenada i repetible.
De distribució casolana a referent del mercat
A la segona meitat dels noranta, Red Hat Linux es va guanyar la fama de ser la distribució més accessible i més ben documentada. El seu instal·lador gràfic, la gestió de paquets i el seu catàleg d’aplicacions la van convertir en la porta d’entrada de milers d’usuaris que arribaven del món Unix o de Windows. La companyia va sortir a borsa el 1999, en plena febre de les puntcom, deixant clar que es podia construir un negoci rendible al voltant del programari lliure.
L’èxit, això sí, va portar una tensió difícil de resoldre. Les empreses volien estabilitat, suport prolongat i certificacions; els entusiastes volien les darreres versions de cada component. Mantenir tots dos públics amb un únic producte era cada cop més inviable.
2003: la separació en RHEL i Fedora
La resposta va arribar el 2003 amb un moviment decisiu. Red Hat va retirar la línia Red Hat Linux i va partir la seva estratègia en dos camins. D’una banda va néixer Red Hat Enterprise Linux, pensat per a entorns corporatius, amb suport de pagament i cicles de vida llargs. De l’altra, va sorgir el Projecte Fedora, una distribució comunitària, gratuïta i patrocinada per Red Hat, orientada a l’ús domèstic i a experimentar amb tecnologia punta.
Fedora Core 1 va veure la llum el 2003. La darrera versió clàssica, Red Hat Linux 9, havia sortit aquell mateix any i va deixar de tenir suport oficial el 2004. La idea darrere de la nova arquitectura era elegant: Fedora seria el laboratori d’innovació i, amb el seu codi ja provat, es construirien les futures versions empresarials. A la pràctica, Fedora es va convertir en l’upstream de RHEL.
Fedora com a motor d’innovació
Aquest paper de banc de proves explica bé el caràcter de Fedora. El seu cicle de llançaments és ràpid —dues versions l’any— i sovint estrena tecnologies abans que gairebé ningú. GNOME és el seu escriptori per defecte, SELinux ve activat en mode enforcing per reforçar la seguretat mitjançant control d’accés obligatori, i el sistema de paquets va passar de yum a dnf, que es va convertir en gestor per defecte a partir de Fedora 22 el 2015.
Una de les fites tècniques més comentades va arribar amb Fedora 33, publicada el 27 d’octubre de 2020, que va adoptar Btrfs com a sistema de fitxers per defecte en la seva edició Workstation. Btrfs aporta instantànies barates, compressió, comprovació d’integritat de dades i suport de múltiples dispositius, prestacions modernes que fins aleshores demanaven configuració manual.
Si vols comparar enfocaments, hi ha alternatives interessants a la vora, des de la veterana Debian fins a opcions d’escriptori molt polides com Ubuntu o el rolling release d’openSUSE.
El terratrèmol de CentOS i la resposta de la comunitat
Durant anys, CentOS va ser la reconstrucció gratuïta i binàriament compatible de RHEL, molt estimada en servidors. El 2020 Red Hat va anunciar que CentOS deixaria de ser aquell clon estable per passar a ser CentOS Stream, una versió que se situa per davant de RHEL en lloc de copiar-la. La decisió va aixecar polseguera i va donar peu al naixement d’alternatives com Rocky Linux i AlmaLinux, creades per comunitats que volien recuperar el paper clàssic de CentOS.
L’era IBM i el present
El darrer gran capítol gira al voltant d’IBM. El gegant blau va anunciar la compra de Red Hat per uns 34.000 milions de dòlars, i l’operació es va tancar el 9 de juliol de 2019. Malgrat els temors inicials, Fedora ha conservat la seva governança comunitària i el seu ritme d’innovació, i RHEL continua sent una de les plataformes empresarials de referència.
Tres dècades després d’aquell barret vermell, el llegat de Marc Ewing continua ben viu: cada cop que un servidor arrenca RHEL, Rocky Linux o AlmaLinux, o cada cop que un desenvolupador prova el més nou en Fedora, batega al fons aquella distribució casolana de 1994.