Si penses en interfícies gràfiques dels anys vuitanta, el més normal és que et vingui al cap el Macintosh o, com a molt, les primeres versions de Windows. Gairebé ningú recorda que un ordinador domèstic de andar per casa, amb 64 kilobytes de RAM, el Commodore 64, va arribar a moure un entorn gràfic complet: ratolí, finestres, menús desplegables i fins i tot autoedició. Aquell prodigi es deia GEOS, sigla de Graphic Environment Operating System.
L’origen: Berkeley Softworks
GEOS va néixer el 1986 de la mà de Berkeley Softworks, una empresa que Brian P. Dougherty havia fundat el 1983 després de passar per Mattel com a enginyer. L’equip que va signar el sistema —Jim DeFrisco, Dave Durran, Michael Farr, Doug Fults, Chris Hawley, Clayton Jung i Tony Requist, entre d’altres— venia de programar per a màquines tan justes com la consola Atari 2600. I aquesta experiència esprement maquinari modest ho va canviar tot: GEOS feia allò que semblava impossible amb 64 kilobytes i un processador de 8 bits que tot just arribava a 1 MHz.
El repte tècnic no era petit. El Commodore 64 ni tan sols duia un sistema operatiu gràfic de sèrie, només el seu KERNAL en ROM i un intèrpret de BASIC. GEOS hi afegia per sobre tota una capa d’escriptori, gestió d’arxius, suport d’impressores i un sistema de fonts proporcionals, i tot això es carregava des d’un disquet.
Versions clau
La primera versió, GEOS 1.0, va aparèixer el març de 1986 només per al Commodore 64. A l’agost, pocs mesos després, va arribar la 1.2, que anava a per l’estabilitat i el suport de perifèrics com les impressores.
El 1987 va sortir GEOS 128, ajustada al Commodore 128, que feia servir els seus 128 kilobytes de memòria per accelerar les operacions de disc i donar un escriptori més ampli. El 1988 el sistema va canviar de plataforma: va aparèixer una versió per a l’Apple II i va quedar clar que la idea no depenia d’una sola màquina.
El gran salt tècnic va ser GEOS 2.0, llançada el novembre de 1988 per a Commodore 64 i 128. Aquesta versió admetia unitats d’expansió de RAM de fins a 512 kilobytes —que servien per fer memòria cau del disc i simular memòria virtual— i treballava amb fins a quatre disqueteres alhora. L’última entrega oficial de Berkeley Softworks va ser GEOS 2.5, publicada només a Alemanya el 1993 amb l’editorial Markt & Technik.
Una suite gràfica completa
El que va treure GEOS de la categoria de curiositat va ser el seu programari. El sistema duia geoWrite, un processador de textos WYSIWYG amb fonts proporcionals, i geoPaint, un programa de dibuix a mapa de bits. Després va arribar geoPublish, una aplicació d’autoedició sorprenentment capaç per al que es estilava aleshores. No li feia ombra a Aldus PageMaker, però permetia maquetar butlletins i documents amb un nivell que ningú esperava d’un ordinador de saló.
La filosofia s’assemblava a la de sistemes de gamma molt més alta com Mac OS o l’entorn gràfic d’AmigaOS, només que sobre un maquinari deu vegades més barat.
Curiositats reals
L’anècdota més sucosa és de màrqueting, i està comprovada: el mateix Brian Dougherty explicava que Berkeley Softworks portava el seu negoci amb el seu propi programari sobre ordinadors Commodore de 8 bits durant diversos anys. L’empresa escrivia els seus documents amb geoWrite, així de literal.
Hi ha una altra dada que descol·loca. En el seu millor moment GEOS va arribar a ser el tercer sistema operatiu de microordinadors més estès del món per unitats distribuïdes, només per darrere de MS-DOS i de Mac OS. Tampoc està malament per a una cosa que cabia en un disquet.
La història de GEOS no es va tancar amb els seus creadors. Berkeley Softworks va acabar convertint-se en GeoWorks i va treure una versió de 16 bits per al PC. I la comunitat va mantenir viu el GEOS de 8 bits durant dècades: van aparèixer extensions com Wheels, que sumava multitasca, finestres redimensionables i suport per a discos durs i expansions de RAM de fins a 16 megabytes en màquines dels vuitanta. El 2016 es va alliberar públicament el codi font de GEOS 2.0 i es va tancar el cercle d’un projecte que va demostrar quant es podia treure de molt poc.