Pocs projectes han marcat tant la manera com fem servir Linux cada dia com ho ha fet GNOME. Si alguna vegada has arrencat un ordinador amb Fedora, t’has mogut pels menús de Debian o has treballat en un portàtil amb Ubuntu, és molt probable que hagis tingut GNOME davant dels ulls sense saber-ho. Darrere d’aquell escriptori net i minimalista hi ha gairebé tres dècades de decisions tècniques, polèmiques i una idea molt clara: el programari lliure havia de ser complet de dalt a baix.
Un naixement marcat per la llibertat
GNOME va néixer el 15 d’agost de 1997 de la mà de Miguel de Icaza i Federico Mena Quintero, dos joves desenvolupadors vinculats a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. Les sigles signifiquen GNU Network Object Model Environment, així que des del primer dia quedava clara la seva pertinença al projecte GNU.
El detonant va ser una qüestió de principis. En aquell moment ja existia un escriptori gràfic lliure anomenat KDE, però estava construït sobre Qt, un conjunt d’eines que aleshores no tenia llicència lliure. Per a Icaza i Mena, un sistema operatiu que aspirés a ser totalment lliure no podia dependre d’una peça propietària tan central. Així que van decidir construir un escriptori nou des de zero, recolzat en GTK, el toolkit que havia sorgit de l’editor d’imatges GIMP i que sí que es distribuïa sota llicència GNU LGPL.
GNOME 1: els fonaments
La primera versió estable, GNOME 1.0, es va presentar el març de 1999 durant el Linux World Expo de San José, Califòrnia. Era un escriptori funcional però encara rústic, amb un quadre, llançadors i un conjunt creixent d’aplicacions pròpies. L’important no era l’acabat, sinó el missatge: ja existia una alternativa completament lliure per a qui no volgués transigir amb Qt.
Aquells primers anys van ser de creixement caòtic i entusiasta. Les distribucions van començar a adoptar-lo, els desenvolupadors s’hi van sumar en massa i aviat va quedar clar que el projecte necessitava una estructura que el sostingués més enllà del voluntariat.
La GNOME Foundation i l’era de l’estabilitat
L’any 2000 es va crear la GNOME Foundation, una organització sense ànim de lucre encarregada de coordinar el desenvolupament, gestionar la marca i fer de pont amb les empreses. Companyies com Red Hat o Sun Microsystems van apostar fort pel projecte i van aportar recursos i desenvolupadors professionals.
Aquell suport va donar els seus fruits amb GNOME 2, que va arribar el 2002 i va ser sinònim d’escriptori Linux seriós durant gairebé una dècada. La seva interfície clàssica, amb dos quadres, menús desplegables i una filosofia de “que les coses simplement funcionin”, va convèncer tant usuaris tècnics com nouvinguts. Distribucions com Debian, Ubuntu o les primeres versions d’openSUSE el van adoptar com a entorn per defecte, i GNOME es va consolidar com la cara visible de Linux a l’escriptori.
GNOME 3 i la gran polèmica
L’abril de 2011 tot va canviar amb el llançament de GNOME 3 i la seva nova interfície, GNOME Shell. L’equip va decidir trencar amb la metàfora tradicional de l’escriptori i apostar per una cosa més abstracta: una vista d’activitats centralitzada, gestió de finestres minimalista i una simplificació dràstica de les opcions de configuració. Van desaparèixer els botons de minimitzar i maximitzar, i molts ajustos van quedar amagats.
La reacció va ser immediata i molt dividida. Bona part de la comunitat va sentir que se li havia pres el control del seu escriptori. El mateix Linus Torvalds va expressar públicament el seu rebuig i va arribar a qualificar la versió 3.4 com un “fracàs total de disseny d’experiència d’usuari”. El descontentament va ser tan gran que va provocar dues bifurcacions històriques: MATE, nascut l’agost de 2011 per preservar l’experiència clàssica de GNOME 2, i Cinnamon, sorgit del mateix codi de GNOME 3 i popularitzat per Linux Mint. Hi va haver més opcions on triar, encara que fos a costa d’una fractura.
Maduresa i reinvenció
Amb el temps, GNOME Shell va polir les seves aspreses i molts dels seus crítics van acabar rendint-se a la seva comoditat. El projecte va continuar evolucionant amb pas ferm. GNOME 40, llançat el març de 2021, va reorganitzar per complet la vista d’activitats amb espais de treball disposats en horitzontal, i GNOME 42, el març de 2022, va introduir un mode fosc natiu i la nova biblioteca de components Libadwaita per unificar l’estètica de les aplicacions.
Avui GNOME és l’escriptori per defecte de bona part del món Linux, present a Fedora, Ubuntu, Debian i moltíssimes altres distribucions. D’aquella reacció contra una llicència no lliure el 1997 ha sorgit un dels projectes de programari lliure més influents de la història: un escriptori que continua defensant la idea que el control sobre les nostres eines digitals també és una forma de llibertat.
