Unes distribucions presumeixen de modernitat i d’altres presumeixen de caràcter. Slackware és de ple del segon grup: nascuda el 1993, és la distribució Linux més antiga que continua en desenvolupament actiu. Han aparegut i desaparegut desenes de projectes al seu voltant, i ella ha mantingut gairebé intacta la seva manera d’entendre el sistema operatiu. Aquesta és la seva història.
Un projecte universitari que va canviar les coses
A finals de 1992, en Patrick Volkerding estudiava a la Moorhead State University i necessitava un intèrpret de LISP per a una assignatura. Va veure que CLISP funcionava sobre Linux i es va descarregar SLS (Softlanding Linux System), la distribució més popular del moment i la primera a oferir alguna cosa més que el nucli: portava X11, xarxes TCP/IP, UUCP i GNU Emacs.
Volkerding es va posar a corregir errors i a polir aquell sistema per a ell mateix. Quan va publicar un missatge preguntant “Algú vol un sistema tipus SLS basat en 0.99pl11A?”, la resposta va ser tan entusiasta que va decidir empaquetar-lo i repartir-lo. La versió 1.00 va sortir el 17 de juliol de 1993, en vint-i-quatre disquets de 3½ polzades. Va ser la primera distribució Linux que va assolir un ús de debò massiu.
De SLS a una identitat pròpia
Slackware va partir de SLS, però ben aviat va traçar el seu propi camí. Volkerding volia un sistema coherent, predictible i fidel a la tradició UNIX, sense les capes d’automatització que, segons ell, amaguen com funciona realment tot per dins. Aquesta decisió va marcar el caràcter de la distribució durant les dècades següents.
El nom, amb aquell to desenfadat que ve del “Discordianisme” i de la idea de “slack” (folgança, despreocupació), xocava amb una enginyeria interna presa molt seriosament. Slackware mai va buscar ser la distro més fàcil. Va buscar ser la més neta i transparent.
La filosofia: simplicitat a l’estil UNIX
El principi que guia Slackware és la simplicitat, però la del dissenyador, no la de l’usuari que comença. Aquí “simple” vol dir que el sistema no afegeix complexitat oculta: no hi ha eines de configuració que reescriguin els teus fitxers ni capes màgiques entre tu i la màquina.
Això es veu en la seva arrencada BSD-style init, on cada nivell d’execució es controla amb un únic fitxer rc, en lloc dels múltiples directoris i scripts de l’estil System V que fan servir distribucions com ara Debian o Ubuntu. El resultat és una arrencada que qualsevol pot llegir i modificar amb un editor de text. Slackware tampoc va passar-se a systemd i es va quedar amb el seu esquema de sempre quan moltes altres migraven.
pkgtool: paquets sense dependències automàtiques
El que més xoca a qui ve de Fedora o d’un sistema amb apt és que Slackware no resol les dependències per tu. Les seves eines pkgtool, installpkg, removepkg i upgradepkg instal·len just el que els demanes, ni més ni menys.
No és cap descuit, és una decisió filosòfica meditada. Volkerding ha defensat que la resolució automàtica pot ficar-te al temut “dependency hell” de conflictes de versions i dependències circulars. L’aposta de Slackware és que l’administrador tingui el control total i que, instal·lant la distribució completa (el recomanat), la majoria dels embolics de dependències desapareguin sols perquè el conjunt està pensat com un tot. Qui prefereixi comoditat té eines de tercers com slackpkg o slapt-get, però mai han estat obligatòries.
Estabilitat llegendària i un ritme pausat
Slackware té fama de conservadora. No va al darrere de les últimes versions de cada paquet, sinó de les que han demostrat aguantar bé. Per això agrada tant en servidors i en entorns on la fiabilitat pesa més que la novetat.
El seu calendari ho diu tot: la versió 15.0 va sortir el 2 de febrer de 2022, més de cinc anys després de la 14.2, amb el nucli Linux 5.15, KDE Plasma 5.23 i Xfce 4.16. Allà on d’altres alliberen cada sis mesos, Slackware allibera quan està llesta. Aquesta cadència, que frustra alguns, és justament el que valoren els seus seguidors.
La seva empremta en altres distribucions
La influència de Slackware va molt més enllà dels seus usuaris. Les primeres versions de SUSE, avui openSUSE i l’empresarial SLES, van néixer directament de Slackware. Aquesta genealogia la situa a l’arrel de tota una família de distribucions europees de moltíssim pes. També ha inspirat projectes amb un esperit minimalista i artesanal semblant, com ara Gentoo o Arch, on l’usuari torna a estar al centre de les decisions.
Per què Slackware encara importa
En un món obsessionat a automatitzar cada pas, Slackware defensa una idea que mai passa de moda: entendre el teu propi sistema. No és la distribució més còmoda per començar, i sens dubte no competeix en facilitat amb Linux Mint ni amb les grans opcions d’escriptori, però et dóna una cosa difícil de trobar: transparència total i més de tres dècades de continuïtat.
Slackware no necessita reinventar-se per continuar sent rellevant. Que continuï viva, fidel als principis de 1993, ja demostra que la simplicitat ben entesa envelleix d’allò més bé.