Durant més de quatre dècades, l’HP-UX va ser un dels grans noms del Unix empresarial. Mentre l’escriptori s’omplia d’altres opcions, aquest sistema de Hewlett-Packard movia centres de dades, bancs, telecos i grans corporacions, i es va guanyar una fama de robustesa que pocs podien igualar. La seva història és la d’un Unix que va aguantar dos canvis d’arquitectura complets abans d’apagar-se del tot el 2025.
Orígens: Hewlett-Packard puja al tren del Unix
L’HP-UX va néixer el 1984 com l’aposta de Hewlett-Packard per tenir el seu propi sistema operatiu Unix. Partia d’Unix System V, la branca “oficial” d’AT&T, i al principi es va dissenyar per als servidors i estacions de treball de la família HP 9000, en concret les sèries 200, 300 i 400, muntades sobre processadors Motorola 68000 i sobre l’arquitectura propietària FOCUS d’HP.
En aquella època gairebé tots els grans fabricants treien la seva pròpia variant de Unix. IBM tenia IBM AIX, Sun preparava el que acabaria sent Oracle Solaris i HP responia amb l’HP-UX. Era la guerra dels “Unix propietaris”, cadascun lligat al seu maquinari.
L’era PA-RISC: convergència i maduresa
El gran salt va arribar amb l’arquitectura PA-RISC (Precision Architecture RISC), que HP va presentar el febrer de 1986. A partir d’aquí va començar un llarg camí d’unificació: l’HP-UX 7.0, el 1989, va ser de les primeres versions que va intentar ajuntar els sistemes Motorola 68000 amb els nous servidors RISC de la Sèrie 800.
La versió 9.x (1992) va portar dues eines que molta gent encara recorda: el System Administration Manager (SAM), que deixava fer en un sol pas tasques administratives que normalment demanaven diversos comandaments, i el Logical Volume Manager (LVM) per gestionar l’emmagatzematge amb més flexibilitat. L’HP-UX 10.0 va rematar la convergència entre estacions de treball (Sèrie 700) i servidors (Sèrie 800) sota un mateix sistema.
El punt àlgid d’aquesta etapa va ser l’HP-UX 10.20 (1996), una versió molt popular que va afegir suport per a processadors PA-RISC 2.0 de 64 bits. Un any després, l’HP-UX 11.00 (1997) va portar l’adreçament de 64 bits sense trencar la compatibilitat amb les aplicacions de 32 bits, una cosa vital per no deixar penjat el programari dels seus clients corporatius.
El salt a Itanium i els “Operating Environments”
Amb el canvi de segle va arribar l’HP-UX 11i, que va estrenar el concepte d’Operating Environments: paquets de programari agrupats segons el tipus d’ús (mínim, empresarial, alta disponibilitat). Era una manera elegant de vendre configuracions a mida.
- L’11i v1 (11.11), l’any 2000, va estrenar aquesta idea sobre PA-RISC.
- L’11i v1.5 (11.20), el 2001, va ser el primer pas cap a Itanium, l’arquitectura que HP va desenvolupar juntament amb Intel per succeir PA-RISC.
- L’11i v2 va arribar el setembre de 2003 per a sistemes Itanium i el 2004 es va actualitzar per donar suport tant a Itanium com a PA-RISC.
La gran aposta era migrar tot l’HP-UX a Itanium, un moviment arriscat que acabaria marcant el destí del sistema.
HP-UX 11i v3: el cant del cigne
L’HP-UX 11i v3 es va publicar el 15 de febrer de 2007 i va ser la darrera gran versió, amb suport tant per a PA-RISC com per a Itanium. Va arribar carregat d’avenços: multipathing natiu, una memòria cau d’arxius unificada, NFSv4, Veritas ClusterFS, VxFS multivolum i virtualització integrada. Els seus sistemes d’arxius VxFS/JFS escalaven fins a 72 TB (i fins a 256 TB amb llicències específiques), i complia l’estàndard UNIX 03 de The Open Group.
A diferència de la majoria de Unix comercials, l’11i v3 no va tenir successor. En lloc de treure versions noves, HP va anar publicant actualitzacions anuals, les Operating Environment Update Releases, durant gairebé dues dècades.
El final: quan Itanium es va quedar sense futur
La sort de l’HP-UX va quedar lligada a Itanium, i aquí va ser la seva perdició. Intel va deixar de fabricar processadors Itanium el 2021, i sense xips nous no hi havia servidors nous on executar el sistema. La darrera actualització coneguda, 2505.11iv3, va sortir el 22 de maig de 2025 per als servidors Integrity d’HPE, amb fi de suport el 31 de desembre de 2025.
Curiositats de l’HP-UX
- La seva interfície gràfica original va ser VUE (Visual User Environment), un entorn propi d’HP que va acabar influint en l’estàndard CDE (Common Desktop Environment), que després van adoptar gairebé tots els Unix comercials.
- El SAM, la seva mítica eina d’administració, es va arribar a portar de PA-RISC a Motorola per funcionar en diferents arquitectures. Tot un luxe en una època de maquinari fragmentat.
- L’HP-UX mai no va ser un sistema d’escriptori domèstic; va viure sempre al centre de dades, davant de rivals com IBM AIX, Oracle Solaris i, amb els anys, l’imparable nucli Linux que va acabar menjant-se bona part del mercat Unix.
Avui l’HP-UX és història viva de la informàtica, un supervivent que va aguantar dues migracions d’arquitectura completes abans d’acomiadar-se amb l’elegància dels grans.