A finals dels noranta, instal·lar Linux encara era cosa de valents. Llavors va aparèixer Mandrake Linux amb una idea que aleshores sonava a bogeria: que qualsevol persona, sense saber d’ordinadors, pogués tenir un escriptori Linux funcionant a casa. Durant anys va ser de les distribucions més usades del món. Va canviar de nom, la seva empresa va acabar tancant, però l’esperit va aguantar. Aquesta és la seva història.
Els orígens: Gaël Duval i la facilitat d’ús
Mandrake Linux va néixer el juliol de 1998 de la mà del francès Gaël Duval (nascut el 1973), que poc després cofundaria l’empresa MandrakeSoft. El primer lliurament partia de Red Hat Linux 5.1, però amb una diferència que ho canviava tot: duia de sèrie el llavors joveníssim escriptori KDE 1, davant de l’arrencada per defecte, molt més sòbria, de Red Hat.
Duval ho tenia clar: Linux no havia de ser difícil. Mentre altres distribucions presumien de potència i de mil opcions, Mandrake va apostar per instal·ladors gràfics amables, detecció automàtica de maquinari i les seves pròpies eines de configuració, les cèlebres “draktools”. Aquella primera 5.1 duia el nom en clau “Venice” i muntava el nucli 2.0.35; el desembre de 1998 va arribar la 5.2 “Leeloo”, la primera de debò estable.
L’ascens d’una distribució estrella
A principis dels 2000 Mandrake va viure els seus millors anys. L’instal·lador era dels més cuidats que hi havia, venia amb molt de programari ja instal·lat i arrencava sobre l’ordinador de casa sense demanar-te hores de configuració a canvi. Per a moltíssima gent, Mandrake va ser el seu primer contacte amb Linux.
El nom va anar mutant: des de la primera versió fins a la 8.0 es deia “Linux-Mandrake”; de la 8.1 a la 9.2 va passar a “Mandrake Linux”; i a partir de la 10.0 es va escriure “Mandrakelinux”. MandrakeSoft fins i tot va sortir a borsa el 2001, en ple fervor pel programari lliure.
Crisi econòmica i el famós plet pel nom
No tot va ser de color de rosa. A finals del 2002 MandrakeSoft va reconèixer seriosos problemes de liquiditat i, el gener de 2003, va presentar la “déclaration de cessation des paiements”, l’equivalent francès a la protecció per fallida. Per aguantar el cop va llançar el Mandrakeclub, una subscripció que donava avantatges a canvi del suport de la comunitat.
I aquí ve l’anècdota més sonada de tota la història. El febrer de 2004, MandrakeSoft va perdre un judici contra la Hearst Corporation, propietària de King Features Syndicate. El motiu? El personatge de còmic Mandrake el Mag (Mandrake the Magician): Hearst sostenia que la seva marca s’estava infringint. L’empresa va haver de canviar el nom dels seus productes. Poques distribucions poden explicar que van haver de rebatejar-se per culpa d’un mag de vinyetes.
De Mandrake a Mandriva
La sortida va arribar per la via de les fusions. L’abril de 2005, MandrakeSoft es va unir a la brasilera Conectiva, un altre veterà del Linux. Ajuntant els dos noms —Mandrake + Conectiva— va sortir la nova marca: Mandriva. L’empresa va passar a dir-se Mandriva i la seva distribució, Mandriva Linux.
El curiós és que Gaël Duval, el pare de la criatura, va acabar acomiadat el març de 2006 en una ronda de retallades, una cosa que va sentar molt malament a la comunitat. Amb els anys, Duval va seguir lligat al programari que cuida la privadesa, amb projectes com el sistema mòbil /e/OS.
Mandriva va conservar el seu bon nom tècnic durant uns quants anys, però els comptes mai van acabar de quadrar. El 2010 la va comprar un fons d’inversió rus, i la seva última versió, Mandriva Linux 2011, va sortir l’agost d’aquell any. L’empresa va entrar en liquidació el 2015.
El llegat: Mageia i OpenMandriva
El bo és que una distribució comunitària no mor mentre la seva gent segueixi allà. Quan Mandriva va començar a trontollar, els seus desenvolupadors van agafar el timó.
El 2010, un grup d’empleats acomiadats i de membres de la comunitat va fundar Mageia, un projecte sense ànim de lucre que va heretar l’aposta per la facilitat d’ús i que continua molt viu avui. Poc després, el 2012, es va muntar l’Associació OpenMandriva per continuar de forma directa el llegat de Mandriva; la seva distribució, OpenMandriva Lx, va arrencar el 2013 recolzant-se al principi en el fork ROSA de Mandriva 2011, abans de tirar pel seu compte.
Al seu costat hi ha altres derivades com PCLinuxOS o la mateixa ROSA, que completen una família que deixa clar fins on va arribar l’empremta de Mandrake. Avui manen a l’escriptori gegants com Fedora, Ubuntu o Debian, però val la pena recordar que moltes de les comoditats que donem per fetes les va popularitzar aquell petit projecte francès de l’estiu de 1998.